Adiós ríos, adiós fontes

Adiós ríos, adiós fontes
adiós, regatos pequenos;
adiós, vista dos meus ollos,
non sei cándo nos veremos.

Miña terra, miña terra,
terra donde m’eu criei,
hortiña que quero tanto,
figueiriñas que prantei.

Prados, ríos, arboredas,
pinares que move o vento,
paxariños piadores,
casiña d’o meu contento.

Muiño dos castañares,
noites craras do luar,
campaniñas timbradoiras
da igrexiña do lugar.

Amoriñas das silveiras
que eu lle daba ó meu amor,
camiñiños antre o millo,
¡adiós para sempre adiós!

¡Adiós, gloria! ¡Adiós, contento!
¡Deixo a casa onde nacín,
deixo a aldea que conoso,
por un mundo que non vin!

Deixo amigos por extraños,
deixo a veiga polo mar;
deixo, en fin, canto ben quero…
¡quén puidera non deixar!

[…]

Adiós, adiós, que me vou,
herbiñas do camposanto,
donde meu pai se enterrou,
herbiñas que biquei tanto,
terriña que nos criou.

[…]

Xa se oien lonxe, moi lonxe,
as campanas do pomar;
para min, ¡ai!, coitadiño,
nunca máis han de tocar.

[…]

¡Adiós tamén, queridiña…
Adiós por sempre quizáis!…
Dígoche este adiós chorando
desde a beiriña do mar.

Non me olvides, queridiña,
si morro de soidás…
tantas légoas mar adentro…
¡Miña casiña!, ¡meu lar!

Adéu rius, adéu fontanes

Adéu, rius; adéu, fontanes;
adéu, rierols menuts;
adéu, fins on l’esguard abasta,
potser no ens veurem mai més.

Terra meva, la meva terra,
terra on em vaig criar,
hortet que tant estimo,
figueroles que vaig plantar.

Prades, rius, arbredes,
pinedes que el vent somou,
estols d’ocellets piulaires,
casetes del meu delit.

Molí entre castanyedes,
pures nits de lluna al clar,
campanetes cantusseres
de l’església del tocom.

Móretes dels esbarzers
que al meu amor jo regalava,
senderons al morescar,
adéu, per sempre, adéu!

Adéu, glòria! Adéu, delit!
Deixo la casa on vaig néixer,
deixo el poble que conec,
per un món que mai no he vist!

Deixo amics per gent estranya,
deixo l’horta per la mar,
deixo, en fi, el que tant estimo…
qui ho pogués jamai deixar!

[…]

Adéu, adéu, que el camí enceto,
herbetes del cementiri,
on mon pare és enterrat,
herbetes que el bes em saben,
terrer que ens volgué criar.

[…]

Ja se senten lluny, ben lluny,
les campanes del fruiterar;
per a mi, ai!, pobret de mi,
ja mai més no han de tocar.

[…]

Adéu, també, la meva aimia…
Tal volta per sempre adéu!…
És plorant que adéu t’adreço
de la riba de la mar.

No m’oblidis, la meva aimia,
si de recança moro en soledat…
tantes llegües dins la mar…
Caseta meva! La meva llar!

TRADUCIÓN AO CATALÁN DE JOAN FONTANA I TOUS

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

DESCARGAR POEMA-CARTEL

descargar-pdf
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

< VOLVER A ROSALÍA É MUNDIAL